Mt Whitney

Feia molts dies que no dèiem res :-). Aquest cop però la hem feta grossa! Aquest divendres passat vaig agafar un dia de festa i per tant ha sigut un cap de setmana de 3 dies! Aprofitant que encara no he fet vacances i que tots vosaltres estàveu de castanyada vàrem agafar la furgo el dijous a la tarda en direcció a Lone Pine. Com que el viatge es molt llarg, varem fer nit a la nostra zona d’acampada habitual prop de Yosemite. El divendres a les 6h del mati varem continuar en direcció Lone Pine passant el Tioga Pass i arribant als Mono Lakes.

El Tioga Pass és una carretera de muntanya xulissima que creua Sierra Nevada arribant mes amunt de 3000m. En algun moment vàrem parar perquè la Núria toqués el gebre que hi havia al voral de la carretera.

Un cop passat els Mono Lakes la carretera continua direcció sud amb paisatges Andins, en total mes de 700km per arribar a Lone Pine. Molts us preguntareu perquè tant d’interès per arribar a Lone Pine que es un poblet que ningú coneix…

La zona de Lone Pine es bastant desèrtica ja que es troba molt aprop del Death Valley però per altra banda esta a tocar de la part central de Sierra Nevada, i aquí és on anàvem. El divendres a la tarda varem sortir a fer una excursió i la Núria va veure els primers cérvols 🙂

El pla del dissabte era pujar el Mt Whitney el mes ràpid possible. Com que la Núria no hi pot pujar, l’Ester va decidir quedar-se amb ella i voltar pels llacs que es van trobant a mesura que puges i jo intentaria pujar i baixar en un dia. L’ascensió es molt llarga i el desnivell molt gran.

El Mt Whitney es la muntanya més alta de Califòrnia i la mes alta dels 48 estats contigus de EEUU, te 4.521m, la ruta clàssica no es tècnicament molt difícil però s’acostuma a fer en 2 o 3 dies perquè s’han de recórrer més de 34 km i un desnivell extrem. En aquesta foto el podeu veure al mig.

A les 4h del mati surto de 2500m amb la idea d’arribar als 3300m quan sortís el sol. Pel camí encara de nit passo el primer camp base i avanço el primer grup de persones que em trobo durant l’ascensió. El primer tram d’ascensió va deixant enrere el bosc i vaig trobant alguns llacs mig glaçats, no fa molt fred pero segur que estem per sota de 0ºC.

A mesura que t’apropes al Mt Whitney has d’anar a buscar una canal que et porta als 4100m, aquesta part es la mes dura pel pendent i pel gel que hi havia acumulat, com que no tenia grampons vaig haver d’anar amb mil ulls.. en el video us dono més detalls :-).. Això d’anar sol tantes hores fa que t’agafin ganes de parlar 😛

Pels que mai heu pujat tant alt sabreu que l’alçada es un factor molt important i que caminar allà dalt costa lo seu si no has aclimatat com es el cas.

Un cop a dalt de la canal queda flanquejar la cresta per la vessant oest i al cap d’1h i 40′ vaig acabar arribant a dalt de tot. Cal dir que a partir dels 4300m ja no anava tant fresc i notava força l’alçada. (o sigui que em vaig arrossegar com un cuc!)

En total vaig trigar gairebé 5h a pujar i 2h30 en baixar. Arribat a 3100m em vaig trobar a l’Ester i a la Núria menjant unes pomes amb formatge a la vora d’un llac 🙂 i vàrem acabar d’arribar a la furgo plegats!

El mateix dissabte, varem decidir que enlloc de tornar a casa per on havíem vingut aniríem cap al sud i faríem la volta sencera a Sierra Nevada. Això ens ha portat a 100 millas de Los Angeles i molt aprop del desert de Mojave. Us deixo la foto d’un Joshua Tree típic de la zona!

La tornada han sigut 800km i hem passat per llocs xulissims, molt diferents al que estem acostumats a veure.

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.